L’any 218 aC l’exèrcit romà desembarcà a Empúries per a combatre l’exèrcit cartaginès. D’aquesta manera, s’inicià un període de no-retorn durant el qual la civilització ibèrica es va veure abocada a la desaparició i, en un llar període d’aculturació.
Una de les primeres actuacions de l’exèrcit romà a Hispània fou la creació d’una xarxa viària per garantir el desplaçament de les legions cap a les zones de conflicte i assegurar l’arribada dels recursos que Roma enviava a través de la Gàl·lia i dels Pirineus, però sobretot a través del comerç marítim. Les terres del Vallès i del Maresme van ser, ben aviat, una zona pacificada i, a mitjan segle II a C, els romans hi bastiren enclavaments destinats a controlar les vies i a gestionar el pas de les tropes. Aquest va ser el cas de Mons Observans, estratègicament situat en un punt equidistant entre els campaments d’Emporion i Tarraco i situat dalt d’un turó que dominava un dels principals eixos viaris de la península ibèrica: la via Heràclea, coneguda posteriorment com Via Augusta.
Un cop la república romana es va imposar del tot al cartaginesos i les ultimes revoltes dels pobles indígenes van ser sufocades, el va fundar, vers l darrer terç del segle II aC, Mons Observans que va esdevenir un punt cabdalt pel que fa el control polític, militar, estratègic i administratiu, així com centre de la romanització del nostre territori. Tasca que va finalitzar quant es van fundar, a la costa, les dues primeres ciutats romanes de la zona: Baetulo (Badalona) i Illuro (Mataró).
L’enclavament de Mons Observans, bastit a l’entorn de l’any 160 a C, era una domus (casa) edificada segons la tipologia arquitectònica itàlica però construït amb tècniques tradicionals. És per això que trobem la combinació d’uns murs rudimentaris de pedra seca i tapia decorats amb luxoses pintures parietals i paviments ricament treballats.
Estava format per tres edificacions independents que presentaven grans innovacions tècniques, com els sostres de teula i els paviments de cocció pesto o terratzo. Les elegants pintures murals que decoraven les parets reproduïen la moda imperant a la península itàlica en aquell temps. Presidit per dues torres amb funcions de guaita orientades cap el naixement del riu Besòs, l’edifici principal s’articulava al voltant d’un pati central, on hi havia una gran cisterna que recollia les aigües pluvials.