Un dels elements més singulars del jaciment de Mons Observans és la troballa d’una àmplia col·lecció de pintura del primer estil pompeià. Però, què és exactament el primer estil pompeià?
El primer estil pompeià, també conegut com a estil d’incrustació (incrustatio), és el més antic dels quatre estils pictòrics identificats a Pompeia i Herculà, classificats per l’arqueòleg August Mau al segle XIX. Aquest estil es desenvolupa entre els segles II i I aC, en plena època republicana, i mostra una forta influència de l’arquitectura i l’art hel·lenístics, especialment de les decoracions de palaus i residències de l’Orient mediterrani.
Aquest estil imitava amb pintura i estuc l’aspecte de blocs de marbre per aconseguir una aparença rica i luxosa. Les composicions, però, no inclouen elements figuratius, sinó que són exclusivament arquitectòniques, reproduint carreus, cornises i fins i tot columnes.
Els exemples d’aquest estil decoratiu parietal no són gaire extensos: a la península Itàlica, els trobem principalment a Pompeia, Herculà i Roma; a la península Ibèrica, només s’han documentat a Emporion (Ampúries, Girona), Tarraco (Tarragona), Pollentia (Mallorca), Cástulo (Linares, Andalusia), Valdeherrera (Calatayud, Saragossa) i Mons Observans.
Segons estudis recents, les pintures de Mons Observans serien les més antigues conservades de la península Ibèrica, fet que les converteix en un testimoni excepcional de l’adopció i adaptació de les tècniques decoratives romanes fora d’Itàlia.
A més, cal tenir present que aquests elements reflecteixen l’estatus econòmic dels habitants de l’assentament i la importància que havia de tenir el recinte. En el moment de la construcció de Mons Observans, no hi havia tallers a la península Ibèrica que dominessin la tècnica de construcció d’aquests estucs. Per tant, els artesans van haver de fer un llarg viatge, segurament des de Itàlia, per decorar les parets del jaciment.
